El tresor de Boabdil
Hi ha davant de la fortalesa de l'Alhambra, a Granada, una plaça que es diu la "Plaza de los Aljibes". Esta plaça pren el nom d'uns antics depòsits d'aigua subterranis construits des de l'època dels moriscs. A un extrem de la plaça hi ha un pou àrab, tallat a la roca viva, que té una gran profunditat i comunica així la superfície amb estos grans depòsits d'aigua.
A agafar aigua del pou anava un xic cada dia que es deia Jesús. Era un jove recent casat que portava aigua a casa, on Lucía, la seua dona, la utilitzava per a cuinar. Sempre anava al pou amb un ase, que carregava amb diversos cànters d'aigua, per tal de tindre bona reserva a casa.
Un día de tants, que anava a per aigua, Jesús va vore que estava assegut al pou un home estranger, vestit a la manera dels moriscs. Pareixia esgotat, i mirava fixament al terra mentre descansava.
Quan va arribar al pou va vore per la seua cara que aquell home estava molt malalt.
- Per favor, bon home, estic molt malalt i dèbil. Ajuda'm a trobar un lloc on passar la nit i t'ho compensaré amb més or del que pugues carregar dins dels càntirs que porta el teu ase.
Jesús, que era un cristià piadós, no va poder dir-li que no a una persona que necessitava la seua ajuda, així que va ajudar a l'home a pujar damunt del seu ase, i van avançar cap al centre de Granada. Durant el camí, Jesús va haver de sostindre a l'home, que estava tan desfallit que va estar a punt de perdre la consciència i caure de l'ase vàries vegades.
Quan van arribar al centre de la ciutat, Jesús li va preguntar:
- On vols que et porte? Si no tens casa ací, saps de la casa d'algun conegut o amic on pugues passar la nit?
- No tinc casa ni llar. Sóc estranger en una terra desconeguda. Per favor, permet-me passar la nit a la teua casa i et recompensaré generosament.
- No necessita recompensa un acte de bondat que és d'obligat compliment per a mi. Anem a ma casa.
Quan van arribar a casa, Lucía, la seua dona, els mirava amb uns ulls com a plats. Quan van estar sols, Lucía li va dir a Jesús:
- Estas boig? Com portes a casa a un desconegut? I si s'enteren els veïns?
- És un pobre estranger que no tenia on quedar-se i està malalt. Volies que el deixara tirat al carrer?
Lucía es va voler oposar, ja que encara que eren pobres, era molt cel·losa de la seua casa i de les seus escassos béns. Encara així, va vore tan convençut al seu marit que va accedir a que aquell estranger passara la nit a la casa. Van ajudar-lo a baixar de l'ase i el van acomodar a una habitació xicoteta que apenes tenia un llit i una tauleta molt menuda.
A meitat nit, Jesús es va alçar del llit i va escoltar sorolls a l'habitació de l'estranger. Es va acostar i quan obrí la porta va vore que l'home estava quasi inconscient, amb convulsions i pàlid com la paret.
- Senc que el meu final s'apropa. T'agraisc sincerament que m'hages acollit a ta casa, tot i el meu estat malaltís. Si morc, vull que et quedes amb este regal de part meua - i es va obrir l'abric i va deixar vore una caixeta de fusta ben tancada.
Jesús es va posar a resar per a que aquell home es recuperara, però l'estranger va ser incapaç de passar la nit i una estona abans de l'alba va morir, entre convulsions.
Lucía va entrar i va dir: - Mare meua! Què farem ara? Se'ns ha mort un home a casa! I si s'entera l'alcalde? Es pensaran que l'hem matat i ens tancaran!
Jesús, per un moment, es va arrepentir d'haver conegut a aquell estranger, però li va vindre una idea al cap:
- Espera... encara no és de dia. Podría anar amb l'ase a les afores de la ciutat i enterrar allí el cos. Ningú ens ha vist entrar a casa, així que si ara no ens veu ningú eixir no tindrem cap problema.
Dit i fet! Jesús va posar el cos damunt de l'ase i es va encaminar cap a les afores de la ciutat. Però no comptava amb el seu veí, un home anomenat Pedro, que tenia fama de ser el major xerraire que hi havia en tota Granada. La gent deia que dormia amb un ull obert i que fins i tot l'alcalde l'havia reclutat per a que l'avisara de qualsevol escàndol que passara a la ciutat.
Aquest Pedro havia vist des de sa casa a Jesús entrar a casa amb un estranger estrany. Este fet ja l'havia deixat intranquil i no havia pegat ull en tota la nit. Ara, que havia escoltat la porta del seu veí, el veia eixir durant la matinada amb un bulto sospitós damunt del seu ase. Massa coses estranyes estaven passant.
Al matí següent, Pedro no va tardar ni un moment en anar a avisar a l'alcalde. Li va contar que havia vist a Jesús entrar a sa casa amb un estranger i que eixa mateixa nit l'havia vist traure el cos de l'estranger amb el seu ase per a dur-lo a enterrar.
- Sense dubte es tracta d'un cas d'assassinat!
L'alcalde, que era un corrupte, però que tenia una fixació gran per condemnar els assassinats, es va encaminar de seguida a casa de Jesús.
Quan va arribar, li va dir a Jesús:
- Desgraciat! No intentes negar el teu delit, perquè ja sé el que has fet esta nit passada. La mort és el càstig que t'espera pel crim que has perpetrat. Encara així, jo sóc un home compasiu, i estic disposat a escoltar qualsevol cosa que siga raonable. L'home que vas matar ací era estranger, segur que ho vas fer en defensa pròpia, aixina que seré indulgent amb tú, sempre que m'entregues el que li has robat, i faré vore que no sé res del que has fet.
Jesús, que estava humiliat, no feia més que parlar de la seua innocència, i de que ell no havia matat a ningú. Així, va contar tota la història de la seua trobada amb l'home estranger a l'alcalde, pensant que amb la veritat tot s'aclariria, però no va ser així.
- Estas insinuant encara que este estranger no tenia diners ni joies ,quan havia arribat fins ací? La teua codícia només provoca que isquen mentides de la teua boca!
- La història és tan certa com que jo sóc innocent, senyor -digué el pobre acusat- i tan certa com que l'home no tenia més que una caixeta de fusta que em va deixar abans de morir, com a premi per haver-lo acollit.
- Una caixa de fusta! Una caixa de fusta... -exclamava l'alcalde, mentre li brillaven els ulls pensant que potser es tractava d'una preciosa joia- On està eixa caixa? On l'has amagat?
- Està en una de les alforges del meu ase, senyor, i disponible si vosté la vol agafar.
A l'alcalde li van faltar cames per a anar a revisar les alforges. Quan la va tindre a les mans, la va obrir poc a poc, i tots es van arrimar per a vore què hi havia dins de la caixeta.
Per a sorpresa de tots, dins només hi havia un tros de pergamí molt vell amb caracters àrabs i una vela.
Una vegada vist el famós tresor i perdut tot l'interés per part de l'alcalde, ell va tornar a escoltar sense massa ganes tota la història, que a més estava confirmada per Lucía, la dona de l'acusat. Així, se'n va anar a casa inclús permitint que Jesús es quedara amb la caixeta de fusta, el pergamí i la vela.
Un dia que Jesús tornava de treballar, va passar per davant d'una tenda àrab on un amic seu, àrab també, treballava per a atendre a la gent. Va pensar que portava el pergamí damunt i va sentir curiositat per saber el què hi posava, així que va entrar a la tenda i li va ensenyar a Muhammad.
Aquest li va dir: - En este pergamí està escrit un encanteri per a accedir al tresor amagat de Boabdil, el darrer rei morisc que va habitar Granada, i diu a quin lloc cal anar i a quina hora per a trobar-lo. També diu que cal portar junt amb el pergamí, una vela especial, feta a partir de costosos perfums.
- Jo tinc eixa vela! La tinc a casa!
Així doncs, Jesús i Mohammad van quedar en anar a provar l'encanteri aquella mateixa nit.
Quan es feia mitjanit, van pujar per una vessant de l'Alhambra fins arribar a una torre imponent, solitària i envoltada d'arbres. Era una torre sobre la qual es contaven moltes històries a la ciutat, i per la nit tenia un aire misteriós i fantàstic.
Van entrar a la part de baix de la torre i es van colocar a baix d'una bòveda. Allí van trobar una baixada mig amagada de esglaons picats a la roca, i van començar a baixar per ells fins a arribar a una altra estància més humida i fosca. Allí, Jesús va encendre la vela, i Muhammad va començar a llegir en veu alta el pergamí, just quan es sentien les campanes de la ciutat que tocaven les 12 de la nit.
Quan es va acabar de recitar l'encanteri es va escoltar un soroll de roca movent-se a baix dels seus peus, i en un costat de l'estància es va obrir un forat que deixava vore una escala que encara baixava més i s'endinsava dins la roca.
Quan Jesús i Mohammed van baixar aquella escala, no podien creure el que veien els seus ulls: un tresor fet de caixes enormes amb monedes d'or, i de joies grans i pesades, collars amb perles orientals, braçalets d'or i de plata... la vista no els deixava vore tota la riquesa d'un sol cop, així estava de plena aquella cova de riqueses.
Es van plenar les mans de riqueses i se les ficaven a les butxaques, intentant agafar totes les que podien. De cop i volta, a Mohammad va sentir pànic per estar agafant el tresor d'un rei àrab del passat, i va còrrer cap a les escales d'on havien baixat. Jesús el va seguir, doncs se li va contagiar la por de qui sap que està agafant coses que no li pertanyen, i els dos van tornar a pujar a la part de dalt. Quan hi van arribar, a Jesús li va caure a terra la vela i se li va apagar. Automàticament, el forat i les escales que duien al tresor van quedar sepultats una altra vegada.
Els dos protagonistes van acordar que havien de mantindre el tresor en secret, i que el millor era mantindre discretament la fortuna que havien aconseguit agafar ben guardada a les seues cases, sino la gent, i sobretot l'alcalde, començarien a preguntar i a investigar.
Però encara així, és complicat tindre molts diners guardats a casa i viure com un pobre home i una pobra dona, tal com feien Jesús i Lucía, així que es van anar confiant i poc a poc van començar a agafar eixos diners per a comprar roba que els feia falta, per a comprar menjars que d'una altra manera no es podien haver permés...
Fins que un dia, l'alcalde va arraconar a Jesús per a preguntar-li d'on treia els diners per a comprar-se roba nova i viure tan bé. Li va fer un interrogatori durant hores, fins que va aconseguir que confessara que tot el que tenia ho devia al tresor de Boabdil. Evidentment, a l'alcalde li van brillar els ulls només va sentir parlar d'un tresor.
De seguida van anar a buscar a Mohammed, al qual no li va fer gens de gràcia que Jesús hagués parlat sobre el tresor, i es van encaminar cap al tresor.
A les 12 de la nit estaven al lloc acordat Jesús, Mohammed, l'alcalde i Pedro (que també s'havia enterat per l'alcalde i la codícia havia fet que li insistira per a anar ell també, fins que l'alcalde va accedir).
Una vegada pronunciat l'encanteri i encesa la vela, van baixar i l'alcalde i Pedro van quedar meravellats. No s'ho podien creure! Un tresor increíble s'estenia per una estància enorme... van començar tots a agafar monedes, joies, i se les posaren a les butxaques, als calcetins... allà on podien.
Jesús vigilava la vela i quan va vore que li faltava poc per apagar-se, va avisar a tots per a que pujaren escales amunt. Quan van arribar a dalt, Pedro va dir: - Heu vist quin muntó de riqueses? Mai havia vist tantes joies juntes, i quines caixes més grans, plenes de monedes!
- Caixes? Hi havia caixes amb monedes? - va preguntar l'alcalde.
- Sí- va contestar Pedro.
- Doncs hem de tornar a per elles de seguida, les pujarem ací i així ja no farà falta l'encanteri per a accedir a elles, les portarem a la ciutat.
Així, Pedro i l'alcalde es van precipitar escales avall, i just quan Jesús els anava a detindre, la vela es va acabar de consumir i el forat i les escales de pedra que duien al tresor es van quedar sepultades baix terra per sempre més, condemnant a l'alcalde i a Pedro per la seua codícia, a morir allí tancats.