El pardal de foc
Eren les 8 de la vesprada d'un dia de Primavera quan Maurice Latour, un jove viatger francés col·leccionista d'insectes, caminava sense cap direcció pel Parc Nacional de Garajonay, en la illa de La Gomera. Estava completament perdut.
Havía viatjat fins allí amb la intenció de capturar a la Cleopatra Canaria, que no és una senyora, sinó una papallona endèmica de les illes Canaries i, per tant, espècie protegida.
Portava amagat a la motxilla un atrapapapallones plegable, per si es topava amb un guarda forestal, i havia evitat els camins i les rutes marcades, portant la contrària als consells de totes les guíes consultades. Sabía que el centre d'acollida de visitants estava cap al nord, però havia despreciat amb suficiència la idea de portar una brúixola, i no hi havia manera de guiar-se per les estrel·les en aquella tupida mata de bosc, permanentment enboirada per la condensació dels vents i poblada d'arbres retorçuts i fantasmagòrics.
Encara que estava esgotat, Maurice no deixava descansar els seus peus, buscava una eixida abans de que la foscor fora completa. Però la nit, com tots sabem, és implacable, sempre cau a la seua hora; i en un bosc de la era terciaria com aquell, la nit no cau, la nit es precipita, i els sons que l'acompanyen són diferents, ambigus...
Els sons de la nit no eren els típics cric-crac de les rames, ni el uh, uh dels mussols, no... allí hi havia alguna cosa més; algo extraordinari havia d'estar a punt de passar...
- AAAAAAHHHHHH!!!!! Pe-pe-pero què és allò??? - va exclamar Maurice
Damunt de la rama d'un arbre, una esfera lluminosa del tamany d'una taronja feina una llum misteriosa. Maurice va començar a pegar voltes al voltant del misteriós objecte, comprovant, asustant, que no només brillava, sinó que també estava calenta, i que a intervals regulars l'esfera es dilatava i es contraía, engordava i es feia xicoteta, com si palpitara.
I de sobte... es va posar a volar! Tanta llum feia difícil vore la seua forma real, però a Maurice li va parèixer vore dos ales de papallona, i decideix caçar eixe estrany animal que no apareix en cap llibre que ell haja llegit.
Així va començar una persecució pel tot el bosc que va durar una estona fins que... ZAS! La va atrapar per fi. Maurice es va agenollar al costat del atrapapapallones per a observar a la seua presa, i no va cridar de sorpresa perquè la pròpia visió el va deixar amb la gola paralitzada: el que havia caçat era un èsser humà amb ales, una dona diminuta i completa amb ales de pardal cobertes de plomes ardents com el foc. Estava molt quieta al mig de l'atrapapapallones, però el mirava amb uns ulls que llençaven unes xispes més ardents que les seues ales.
L'únic que va fer finalment, després d'aguantar-li la mirada a Maurice, va ser cobrir el seu cos nu tancant les ales de foc sobre ell, en un gest que era més de desafiament que de pudor.
- Qui fora un nanet!
- Per a què? - va dir l'èsser prodigiós en un to desconfiat.
- Doncs per a... per a... estar a la teua altura.
- Per a què?
- Per a casar-me amb tu.
- I què et fa pensar a tu que jo em casaria amb un homúncul desplomat? O és que tú pots volar com jo? Mira!
I obrint les seues ales, se va projectar cap a amunt com un coet i es va escapar de la xarxa. Maurice va intentar agafar-la, però només va poder agafar una ploma que li va cremar la mà com el foc.
LAixí, Maurice es va tornar a quedar sol, i es va seure al terra perquè tan fosc com estava, no podia vore cap camí de tornada a casa. Al cap d'una estona, se li va presentar davant aquell estrany èsser una altra vegada.
- Per què no em tornes la meua ploma?
- La ploma? Quina ploma?
- La que tens a la teua mà. Si me la tornes, et concediré el teu desig. Dona-me-la i mira'm.
En aquell moment, Maurice va mirar els ulls de l'èsser, que eren estranyament profunds i enigmàtics, fins que va notar que li queien els pantalons. Intentava pujar-se'ls quan es va donar compte que el barret que portava li tapava fins a la barbeta.
- M'estic fent xicotet!
I així, Maurice es va fer xicotet com un nan, com un d'aquells insectes que tant li agradava col·leccionar.
- Què m'has fet, bruixa?
- No volies ser nan per a casar-te amb mi? Jajajaja!
Maurice va començar a correr, nu com estava, i va notar com uns animals enormes el perserguien amb les seues banyes. El van rodejar i es va donar compte de que eren escarabats-rinoceront. Quan va aconseguir fugir d'ells estava tan cansat que va perdre la consciència per un moment, i quan va despertar, estava al cau d'una mantis religiosa. I ja saber el que fan les mantis religioses... arranquen el cap de les seues víctimes i se les mengen.
Per sort, Maurice es va despertar i va córrer cap a la part més profunda del cau, fins que va arribar a un entramat de túnels baix terra que es creuaven contínuament. Va vore a una formiga enorme que passava i la va seguir, pensant que així trobaria l'eixida d'aquell cau, però la formiga s'encaminava cap a la sala on es reunien totes les formigues.
Allí, Maurice va poder vore una formiga més gran, que regnava sobre totes les altres. En eixe moment, ell es va donar compte de que totes les formigues portaven algo damunt d'elles que havien replegat a la superfície per a oferir-ho a la reina de les formigues. Així, ell va agafar una pedreta que va trobar a terra per a no anar amb les mans buides.
Quan va arribar davant de la reina de les formigues, ella li va dir:
- Què pretens que faça jo amb una pedra, ignorant?
- És que... jo sóc nou ací i no sé el que he de fer, perque, sap vosté? en realitat, jo sóc un home...
- Un home! Què ridícul! T'has mirat en un espill? Mira'm als ulls...
Això li sonava! Es va mirar als ulls de la formiga reina i es va reconèixer en un cos que ja començava a ser més formiga que home.
- NOOOOOO!!! Una altra vegada tú: bruixa-dona-papallona-pardal-formiga!
- Ni sóc bruixa, ni dona, ni papallona, ni pardal, ni formiga
- Doncs què eres?
- Simplement sóc un èsser superior, un fènix, una cosa que la teua pobra intel·ligència de home no podrà entendre mai.
- I què serà de mi ara? Viure ací la resta de la meua vida? en un formiguer?
- Bah! La vida d'un insecte és curta! Però pots anar-te'nm, jo només volia baixar-te els fums. Pots eixir a l'exterior per eixa teranyina i recuperaras la teua estatura normal.
El que faltava!, va pensar Maurice, escarabats, mantis, formigues, i ara aàcnids!
- No patiques - li va dir la reina formiga - l'aranya que hi vivia ja fa temps que està morta, no et molestaran mentre ixes.
Així va ser com Maurice va començar a enfilar-se teranyina amunt, i a mesura que hi pujava, notava com el cos li anava pesant molt més, fins que quasi pensava que abans es trencaria la teranyina que arribaria a dalt del tot.
Finalment va aconseguir arribar a dalt, quan ja quasi no cabia pel forat d'eixida a l'exterior.
Quan va arribar a dalt, es va tornar a posar la roba i va llençar l'atrapapapallones ben lluny. No volia saber res més d'insectes!
Li pareixia que tot allò havia sigut un malson, però va sentir un dolor agut, com d'una cremada a una mà, i quan es va enfocar la mà amb la llanterna va vore la cremada en forma de ploma en la seua mà, i va saber que tot era real.
- Però, qui em creurà?
La resposta li va arribar, no se sap d'on, en una veu llunyana:
MAI CONTES LA TEUA HISTÒRIA
PERQUÈ S'ENRIURAN DE TU
GUARDA-LA EN LA TEUA MEMÒRIA
ÉS MOLT MILLOR AIXÍ