El Trencanous
Aquella tarda, el padrí Drosselmeier va anar a visitar Marie i li va portar un regal: el petit Trencanous amb totes les dents arreglades.
- Gràcies, padrí –li va dir Marie, molt contenta, encara que es va adonar que li faltava l’espasa.
- T’explicaré una història que li va passar a un parent meu –va afegir el padrí, asseient-se al llit.
Hi havia una vegada una princesa bellíssima que es deia Pirlipat i que vivia en un castell amb el seu pare, el rei. Però al castell també hi vivia la malvada Ratonilda, que, amb els seus poders, va embruixar Pirlipat i la va fer tornar una xicoteta rateta. El rei es va quedar horroritzat i li va preguntar a Ratonilda què es podia fer perquè la seva filla recuperés la seua antiga aparença.
“La teva filla només tornarà a ser com abans –li va dir la rata-, quan algun jove del regne aconsegueixi trencar aquesta nou tan dura que ara et dono."
El rei va convocar tots els joves nobles del regne i va prometre que donaria la mà de la seva filla al qui tingués èxit, però cap d’ells no va aconseguir obrir aquella nou, tan dura que, a alguns, fins i tot els va trencar les dents.
Aleshores va aparèixer el jove Drosselmeier, el fill d’un senzill fabricant de nines, que va aconseguir trencar la nou amb l’ajuda d’un curiós artefacte de fusta. La princesa Pirpilat va recuperar el seu cos, però Ratonilda es va enfadar molt amb aquell jove. El va convertir amb un lleig trencanous de fusta i li va assegurar que el seu fill, el ratolí de set caps, el perseguiria per sempre més.
Quan Pirlipat va veure el lleig Trencanous es va negar a casar-se amb ell.
- Pirlipat va ser mol cruel! –va dir Marie.
Aquella nit, Marie no aconseguia adormir-se pensant en la història que li havia explicat el padrí, i se’n va anar, sense fer soroll, a l’habitació de les joguines. De sobte, va sentir sorolls i es va espantar moltíssim en veure que els ratolins tornaven a aparèixer.
Hi havia un ratolí més gran que els altres, amb set caps i ulls de color roig. L’horrible ratolí va rosegar totes les llaminadures de Nadal de Marie i la va amenaçar dient-li que la nit següent tornaria per rosegar-li el seu preciós vestit i els llibres de contes.
Marie estava molt trista i no sabia què fer, però llavors el seu estimat Trencanous va tornar a cobrar vida i li va dir:
- No et preocupis, Marie. Aquest horrible ratolí no et rosegarà els teus regals. Aconsegueix-me una espasa i jo et defensaré.
Marie li va agafar l’espasa a un dels hússars de Fritz i la hi va posar al Trencanous.
La nit següent, Marie va tornar a sentir sorolls a l’habitació de jugar. En anar-hi, va descobrir que el valent Trencanous havia vençut el rei dels ratolins i el seu exèrcit. Llavors ell li va oferir a la xiqueta les set corones d’or.
- Ara segueix-me, Marie –li va dir el Trencanous, i va guiar la nena fins a l’armari rober del passadís.
Quan el va obrir, Marie va veure, sorpresa, que, de la màniga de l’abric del seu pare, sorgia una escala. Hi va pujar, darrere el Trencanous, i tots dos van sortir, pel coll de l’abric, en un meravellós prat de caramel.
- Oh! –va exclamar Marie. Però encara va ser més gran la seva sorpresa quan es va internar en un bosc ple d’adorns de Nadal, i després van travessar una ciutat feta amb bombons i van arribar al castell de massapà, un lloc ple de gent que no paraven de ballar. Quan veien Marie, tots li agraïen que hagués salvat el Trencanous.
L’endemà al matí, Marie es va despertar al seu llit, encara meravellada per tot el què havia vist. Hi ho va explicar a la seva mare i el seu germà Fritz, però tots dos es van riure d’ella i li van dir que només havia estat un somni.
Aleshores Marie va anar a l’armari de vidre, va agafar la figura del Trencanous i li va dir:
- Ai, estimat Trencanous! Jo sé que tu ets el jove Drosselmeier i, si visquessis de veritat, jo no et menysprearia com la princesa Pirlipat.
Aquella vesprada, la mare els va anunciar l’arribada d’un visitant:
- Fills meus, aquest és el nebot del padrí Drosselmeier.
Es tractava d’un jove ben plantat i agradable. En un moment que es van quedar sols, el jove es va agenollar davant Marie i li va donar les gràcies per haver-li salvat la vida.
- Quant ves expressar amb paraules que no em menysprearies malgrat la meva lletjor, l’embruix es va desfer i vaig deixar de ser un trencanous per recuperar la meva veritable figura. Estimada Marie, casa’t amb mi i regnem junts al castell de massapà.
Marie va acceptar de ser la seva promesa fins que tots dos tinguessin edat per casar-se. Al cap d’un any, Drosselmeier va anar a recollir Marie amb una carrossa de caramel per emportar-se-la amb ell al castell de massapà, on van celebrar el banquet de casament imaginables i on van ser feliços per sempre més.
I així s’acaba el conte del Trencanous i el rei dels ratolins.