L'arquer Guillem Tell
Guillem Tell era un home molt apreciat entre els habitants de la població suïssa de Altdorf, la ciutat on va nàixer. Era el millor navegant en tot el llac de Lucerna, i el millor arquer.
Ell odiava a aquell cruel duc Gessler, que havia estat enviat a la seua ciutat per un altre país per a poder governar i sometre a aquella regió.
El valor i la destresa de Tell havien fet d'ell un heroi als ulls dels seus paisans. Per este motiu, Gessler l'odiava i li tenia por. Així doncs, per evitar problemes, Guillem Tell se'n va anar a les muntanyes a viure amb el seu fill, a qui volia més que ningú al món.
A vegades, clar està, Guillem Tell i el seu fill havien de baixar a Altdorf a buscar avituallament per a l'hivern. Un día, durant una de les visites a la ciutat, Guillem es va quedar estupefacte quan va vore que totes les persones que creuaven la plaça de Altdorf s'inclinaven davant d'un pal alt, coronat per un barret.
- Què passa ací? - va preguntar.
- El duc ens ha ordenat que fem una reverència cada vegada que passem davant d'esta estaca.
- Quina tonteria! Em nego a inclinar-me davant d'un barret! - i va creuar la plaça seguit del seu fill.
- Ahí quiet! - li van dir uns soldats, al temps que es llençaven damunt d'ell.
Una vegada reduit, van portar a Tell i al seu fill a la cort del duc Gessler. El duc es va fregar les mans de satisfacció i va dir:
- Guillem Tell, pel delit de desacat al meu barret, podría tirar-te a una cel·la del castell de Kussnacht per a sempre.
Guillem va mantindre el cap ben alt i va mirar al duc amb calma i serenitat.
Gessler es va posar furiós, és que no hi havia manera de desmoralitzar a aquell home?
"Sí", va pensar somrient de manera cínica, "potser sí que hi haja una manera".
- He sentit dir que eres el millor arquer del regne - va dir, posant-se còmode a la seua butaca.
- Oh, sí, és cert! - va dir el fill de Tell.
- En eixe cas, seria una llàstima que et feres vell a la presó. Vaig a fer-te la següent proposta: si eres capaç de clavar la teua fletxa en una poma a una distància de cent passes, et deixaré lliure.
Guillem no imaginava per què Gessler li donava l'oportunitat de seguir lliure. El tir era realment difícil, però estava segur d'aconseguir partir la poma i va acceptar.
Així doncs, es van encaminar a un camp on hi havia crescut un jove roure. El duc, rient, va dir: - Ara, lligueu al xiquet a l'arbre i coloqueu damunt del seu cap una poma. Segur que el nostre amic s'esmerarà en no errar el tir!
Gessler va somriure satisfet quan va vore que Guillem es posava pàlid. Havia descobert el seu punt dèbil: adorava al seu fill. Què faria Tell? Suplicaria que el dugueren a la presó abans de posar en perill la vida del seu fill? Guillem va notar que li tremolaven les mans. Si li tremolaven quan apuntava la fletxa... com podia arriscar la vida del seu fill a canvi de conservar ell la seua llibertat?
Llavors es va escoltar una veu que va dir:
- Tú pots fer-ho, pare. Sé que pots. No patisques, no mouré un múscul fins que hages fet diana en la poma del meu cap.
Els soldats van lligar al xiquet a l'arbre i van colocar una xicoteta poma roja sobre el seu cap. Guillem va montar una fletxa a la seua ballesta.
El xiquet va permanèixer inmòvil i va vore com apuntava la ballesta al seu front. Va vore la punta metàl·lica de la fletxa llampant al sol. Va aguantar la respiració. Va sonar un soroll vibrant i la poma va caure als seus peus en dos meitats. El seu pare havia guanyat la llibertat!
Gessler va tractar de dissimular la seua ira. Llavors, va caure una segona fletxa del forro de la jaqueta de Guillem.
- Per què vas agafar dos fletxes?
- Si haguera matat al meu fill amb la primera -va contestar Guillem sense alterar-se-, hauria clavat la segona en el teu dur cor, Gessler.
El duc, enfurismat, va exclamar:
- Moriras per al teua traició! Porteu-lo al castell de Kussnacht a l'altre costat del llac i deixeu que les bèsties de la bodega el devoren viu!
Els soldats van lligar a Guillem Tell i el van conduir al vaixell, conduint-lo així a la fortalesa del duc.
- Ves-te'n a casa, fill meu! -va cridar Guillem- Ves a casa i espera'm!
Quan l'embarcació va arribar a la part més profunda del llac, es va alçar un fort vent. El llac era una massa d'ones gegantines. L'embarcació es balancejava i anava amunt i avall. Els soldats estaven aterrats.
- Només Guillem Tell és capaç de dominar un vaixell amb aquesta tempesta! -va exclamar el capità, mentre els altres cridaven: "Que ens salve Tell! Que agafe ell el timó del vaixell!"
Guillem va ser deslligat i va empunyar la canya del timó, fent girar la proa del vaixell en aquell desgavell d'aigua i espuma. A apenes uns centímetres va aconseguir fer girar al vaixell abans de tocar les roques d'un cap, que hagueren partit el casc del vaixell com si d'un ou es tractara.
Però va girar el timó i una ona gegant va alçar el vaixell i el va deixar caure sobre les roques. El vaixell es va trencar en dos!
Guillem va prendre la ballesta d'un soldat, va saltar sobre la proa, es va agafar de les rames d'un arbre i va arribar a terra ferma. Els soldats del vaixell van ser engolits pel llac.
A la vora oposada estava Gessler, observant horroritzat el tràgic fi dels seus millors soldats. Clavant un genoll a terra, Guillem va apuntar la ballesta i va disparar, clavant la fletxa al cor de Gessler.
Després, a través de la boira, es va enfilar per la vessant de l'escarpat cap a la seua casa, on l'esperava el seu fill.
Al cap d'uns anys, Suïssa es va alliberar del governants estrangers i la seua gent va tornar a estar en pau. Encara avui es recorda la gran gesta del legendari Guillem Tell.
